dijous, 20 de desembre del 2012

13- Seguidilles del vell tribuner

Gèlides són les nits
que és vella l'ira.
Quan era nova els crits
tots enardien
i ara no crides.
Gèlides són les nits
que és vella l'ira.

L'emoció ha fugit:
t'ho veig als ulls,
ho sento als teus sospirs,
la sang no et bull.
Ert i sorrut,
l'emoció ha fugit:
t'ho veig als ulls.

Gèlides són les nits
que és vella l'ira.
Quan era nova els crits
tots enardien
i ara no crides.
Gèlides són les nits
que és vella l'ira.

Això és la teva fi,
sempre guanyem!
Algú et voldrà sentir?
El joc excels
veus amb plaer?
Això és la teva fi,
sempre guanyem!

Gèlides són les nits
que és vella l'ira.
Quan era nova els crits
tots enardien
i ara no crides.
Gèlides són les nits
que és vella l'ira.

dimarts, 27 de novembre del 2012

12- Escric el teu nom (Crit Éluardià)

En l'altiplà i en el desert,
En la muntanya cremada,
En la costa i mar endins
      Escric el teu nom.

En les allisades infantils,
En les nits d'insomni,
En els llibres dels funerals
      Escric el teu nom.

En les llibretes de multes,
En les portes dels lavabos,
En el fang o en l'asfalt
      Escric el teu nom.

En les bombetes foses,
En les baranes rovellades,
En els solars plens de rates
      Escric el teu nom.

En els diaris rebregats,
En el paper de vàter,
En merda, sang o cendres
      Escric el teu nom.

En les puntades sense càstig,
En les cíniques protestes,
En les targetes que s'amaguen
      Escric el teu nom.

En les designacions arbitrals,
En les adulterades actes,
En el menyspreu al petit
      Escric el teu nom

En els insults universals,
En les amenaces sibil·lines,
En els sopars amb dirigents
      Escric el teu nom

En les goles mentideres,
En els rumors interessats,
En la caspa amuntegada
      Escric el teu nom.

En els falsos punts de fuga,
En les editorials vomitives,
En els prompters il·luminats
      Escric el teu nom.

En les barbes mig tenyides,
En les camises inflades,
En les barres de diamant
      Escric el teu nom.

I contra el poder de les fal·làcies
Jo vaig néixer per combatre't
      Per denunciar-te 

      Caverna.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

11 - Quan siguis vell

Quan siguis vell i somnolent i gris
i pesis figues al costat del foc
a l'illa clara d'Innisfree soliua
costeja el Yoya i amb quietud llegeix-lo,
recorda l'època i aquests poemes,
distret somnia amb l'esguard perdut:

Quants estimaren els superbs instants
i d'èxtasi ebris la sublim bellor
del joc amaren amb gasiva posa!
Quants estigueren més atents a falsos
rumors, dolors fantasiosos, vils
sospites, crítiques mortals i injustes!

Quan siguis vell i somnolent i gris
vora la llenya ben encesa inclina't,
mormola dèbilment la fama morta,
recorda trist com s'esvaní l'equip,
com amagà el seu col·lectiu semblant
com sol fulgent que al capvespre es pon.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

10 - Matinada

La dolça nit és clara i sense vent;
quieta sobre terrats i autopistes
para la lluna, que del llunyà Montseny
una vaga penombra em deixa albirar.
En silenci són ja els carrers i brillen
les finestres pel sodi dels fanals.

Filla meva, tu dorms: res no t'angoixa
i no coneixes amor que et cremi al pit.
Tu ja dorms. Després de besar-te el front
sec al llit i penso: de la joiosa
festa ja descanses; potser el teu son
rememorarà els gols, el joc d'avui.

Del carrer ara sento, ben a prop,
les veus trencades d'uns joves que acaben
l'esbargiment salvatge de la nit:
tot de sobte noto el cor encongit
en pensar que aquestes evasions
aviat t'atraparan, perquè tot passa
pel món, gairebé sense deixar empremta.

S'esllangueix així el dia de partit
on els nostres herois lluitant van vèncer;
al triomf memorable segueix la nit
que assossega els afanys infantils
i per tot hi ha pau i res no t'angoixa.

Impacient quan era menut
jo esperava els dies de partit.
Després al llit, ja en vetlla, dolgut
al coixí m'abraçava plorós:
despert somiava que algun dia,
algun dia podria dormir
amb un somrís seré i agradós.

dimecres, 12 de setembre del 2012

dilluns, 27 d’agost del 2012

La Victòria

No estimem prou la joia
de veure la bellesa de les coses noves.
Oh amics meus! Afanyeu-vos!
Temeu el dia que una jugada no us emocioni!
Observeu-los ara íntima i intensament:
aquests jugadors que ens meravellen
acabaran retirant-se del joc.
Ens semblaran bells i ridículs
com una antiga pel·lícula de Charlot.

Al camp cremen sota una filera de focus
infernals mil cent fileres d'harpies posseïdes.
Jo inclino tristament el cap
davant d'aquest ardent escarni.
El seu rondineig s'expandeix
arreu com una immensa mar.

Escolteu la mar.
La mar gemega al lluny i crida tota sola.
La meva veu fidel com una ombra
vol ésser l'ombra de la vida,
vol ser, oh mar vivent, infidel com tu,
mar que has traït innombrables jugadors,
que vas empassar-te els meus forts crits i els dels déus ofegats.
I la mar al sol no suporta més que l'ombra
que projecta de l'estadi la tribuna desplegada.

No! Desperteu-me!

La paraula és sobtada i és un Déu que tremola.
Avanceu i sosteniu-me, trobo a faltar les mans
d'aquells que les oferíeu.
Quin oasi de braços m'acollirà demà
si em falla el Yoya?

Coneixes aquesta joia de veure coses noves?

I en el port, la nit, les darreres tavernes,
el món on neden les meves dues mans
amb dits subtils que ho regiren tot,
                                                         s'allunyen,
però qui sap si demà el món esdevindrà
immòbil.
Qui sap on seran els meus jugadors?
Pensa que aquests jugadors
estaran d'aquí poc obsolets i acabats.

Mireu,
           la victòria sobre tot serà
mirar ben lluny,
observar-ho tot
de prop,
i que tot tingui un nom nou.

Guillaume Bacteri Apollinaire

dijous, 31 de maig del 2012

8- Pensatiu, contemplant el futur


I
El nostre atzarós viatge és finit
i hem guanyat el premi que cercàvem.
L'instant és a prop, sento les botzines: tota l'afició exulta.
El capità aixecarà amb orgull el trofeu més delejat,
els seus companys el miren i anticipen amb rialles el moment.

Les grades semblen cremar amb la llum dels flaixos.
      Però jo, amb esguard afligit,
           vagarejo per l'estadi on tu no hi ets.

II
Present la jove que crida el Cant del Barça,
      les galtes envermellides, el puny enlaire;
Present el penyista que amb els amics mira el partit,
      les cerveses cauen en cridar un altre gol de Messi;
Present el solitari geek que a la penombra
      comenta el joc en majúscules al Yoya;
Present el pare que somriu en veure el fill
      cridar per la victòria.

Les grades sembla desbastir la joia.
      Però jo, amb gest afligit,
           vagarejo per l'estadi on tu no hi ets.

III
Alça't, culé, i escolta les botzines!
Alça't! Per a tu les senyeres onegen, per a tu sonen els clarins!
Per a tu els confetis s'amunteguen a la banda!
Per a tu crida la massa oscil·lant, girant els rostres ansiosos!

Graderies, exulteu! Trompetes, toqueu!
      Però jo, amb pas afligit,
           vagarejo per l'estadi on el meu avi no hi és.

dilluns, 21 de maig del 2012

7 - Credo



Crec que el joc del Barça és perfecte i no admet explicació,
que una combinació del Barça no és menys que la Capella Sixtina;
i que un tackle de Masche és perfecte,
i que una aturada de Valdés és una obra mestra,
      digna de les més cèlebres;
i que una arrencada d'Alexis podria adornar
      els daurats salons de l'Olimp;
i que les innovacions tàctiques d'en Pep humilien
      tots els super computadors de la NASA;
i que les arribades de Cesc són meravelles semblants
      a les cantades pels hel·lens;
i que un eslàlom de Messi és un miracle capaç de confondre
      a milions d'espectadors de tot el món.

Prenc el meu lloc entre vosaltres:
on els amics ens reunim al voltant d'una taula,
on els rivals ens sobrepassen en nombre,
on els nostres herois demostren el que valen.

Crec que vanament els àrbitres s'equivoquen,
vanament els rivals ens temen i es tanquen,
vanament els públics rivals insulten l'equip
      i el nostre poble,
vanament els governs s'alcen i cauen
      i nomenen dirigents emblanquinats,
vanament els periodistes ens ataquen i calumnien,
vanament els directius presumeixen i confisquen.

Il·lusionats, abatuts, escèptics, sensibles, intimidats,
frívols, esquerps, ploramiques, irats:
a tots us conec, amics meus,
conec molt bé el mar dels turments, dels dubtes,
i la riba de la confiança, de la fe, de la victòria.

Sento que en el meu ésser culé s'incorpora la lluita de'n Puyol,
la bogeria d'Alves i la honradesa d'Abidal,
la presumpció juvenil de Piqué,
la humilitat juvenil de Pedro,
la funcional serenor de Xavi, mai una passada
      insuficient, mai un toc excessiu,
la fantasia lacònica d'Iniesta,
l'astuta perfecció d'en Busquets, apresa a l'acadèmia
      del carrer.

Crec que el joc del Barça és perfecte i no admet explicació,
però en l'expressió de la cara de qui el veu
trobaràs el misteri resolt d'aquest esport.

divendres, 27 d’abril del 2012

6- Vinc amb càntics estridents


Vinc amb càntics estridents, tocant botzines i timbals:
canto marxes triomfals per a victòries contundents;
canto marxes funerals per a les derrotes i els vençuts.

Sonen les meves trompetes amb la màxima joia:
Visquin els nostres herois gloriosos!
I aquells que van perdre assetjant l'àrea rival
      fins a l'últim segon!
I els porters que deturaren totes les pilotes
      excepte una!
I aquells que van caure lesionats per entrades perilloses
      i no van treure el peu!
Els meus herois batuts entre llàgrimes de nens
      massa acostumats a vèncer.

Joves germans,
no menyspreeu les paraules del vostre amic poeta:
Sóc l'emissari de la derrota tant com de la victòria
I proclamo que és tan gran perdre com guanyar,
     si es fa amb honor.

dimarts, 24 d’abril del 2012

Haikú del vint-i-ú d'abril


Com tempesta de primavera
caigué una pluja sobtada:
de tan breu ni amarà la terra.

diumenge, 15 d’abril del 2012

5- Un dia a Sevilla


Vaig passar, fa un temps, un cap de setmana a Sevilla.
No portava càmeres, volia gravar a la meva memòria
la barroca arquitectura d'antigues victòries,
els carrers estrets perfumats de tarongina,
els parcs enormes i les places de ceràmica partida.

Però ara d'aquell cap de setmana només recordo un gol,
un gol increïble, un gol magistral.
Dia rera dia i nit rera nit només recordo el gol,
tota la resta ho he oblidat.
Un control orientat, un túnel, un globus delicat.

Un gol de Messi.

divendres, 6 d’abril del 2012

4- Noranta minuts


Noranta minuts de bogeria i de joia!
Què és el que m'allibera així a la tempesta?
Què signifiquen els meus crits enmig dels himnes i els gestos furiosos?

Viure la passió culé més pregonament que qualsevol altre,
           salvatge i familiar incertesa!
Jo la llegaré als meus fills, com a mi la llegaren
           els meus pares i avis i tots els meus avantpassats.

Abraçar-me a tu, quisvulla que tu siguis, després d'un gol!
Cridar, saltar, embogir per la victòria albirada!

El trencaclosques de l'empat, el profund i fosc pou de la derrota,
           tots els temors deslligats i a la desbandada!

Deslliurar-me de les prèvies convencions,
Trobar una nova indiferència pel resultat,
Deslliurar-me, per fi, de la por a la derrota!

Sentir que som capaços de tot, avui o potser algun dia!
Escapar completament de les àncores dels altres!
Avançar lliurement, atacar de manera intel·ligent i perillosa!
Desafiar el rival amb el joc, amb els nostres càntics!
Ascendir, saltar al cel del triomf!
Pujar-hi amb la meva ànima èbria!
Perdre si ha de ser així!

Alimentar la resta de la vida amb hora i mitja de plenitud i llibertat!
Amb noranta minuts de bogeria i de joia!

dimecres, 28 de març del 2012

3- Dia de partit


Les converses dels transeünts.
                  El formigó de les voreres,
                             Les rodes dels automòbils,
                                                          El veloç metro,
L'home que entra amb un acordió i els altres que desvien
           la mirada,
           i la dona que fica mà a la bossa per donar-li  x     a   v      a           l    l      a.
La multitud excitada, el policia a cavall que fa la ronda obrint-se pas fins al company.
Els afeccionats visitants que arrosseguen la bufanda, la gorra es balanceja, tremola
           i cau.
Els joves que riuen dels seus cants, els ganàpies se'n burlen i fan gestos obscens.
El president que entra cerimoniós, rodejat d'altres magnats.
El jugador que toca la gespa i es besa els dits en sortir al camp.
El Cant del Barça, els crits als nostres herois, el furor de la massa.

I el xiulet de l'àrbitre que ho inicia TOT.

divendres, 23 de març del 2012

In Contra Cavernam


Juguem, estimats culés, i guanyem els partits,
i que els rumors dels vells caducs dels comitès
no ens importin ni una merda.
Els sols moren i a l'endemà poden sortir:
a nosaltres, quan se'ns acaba la llum,
ens espera una nit perpètua on només podrem dormir.

Marqueu cinc gols, després tres,
llavors uns altres cinc, després uns altres quatre,
després fins a set, aleshores encara tres més;
llavors, quan portem moltes desenes,
perdrem el compte per ignorar-lo
i perquè cap malvat de la caverna ens maleeixi
quan s'assabenti del total dels nostres gols.

Gai Bacteri Catul

dimarts, 20 de març del 2012

2- Què és el Barça?


Un dia, quan ella era molt menuda, tan menuda que encara s'embolicava amb les paraules, la meva filla em va preguntar, amb la veu fina que fan totes les criatures:
- Què és Barça?
Com vaig trigar a contestar, la seva mare va respondre:
-És el nostre equip de futbol, filla.
I jo mentre rumiava: si ningú m'ho pregunta, bé que ho sé, què és el Barça; però si vull explicar-ho no ho se fer...


Veig la bebè que dorm al bressol delicada;
     mentre amb un graciós gest espanta una mosca
     sa mare l'acotxa amb un llençol blau i grana.

Veig que juga al pedregós pati de l'escola
     una classe de vailets de pelats genolls
     atorgant-se els noms dels nostres valents amb joia.

Veig els dos joves que a la furtiva obagor
     d'una zona industrial aparten el cotxe
     (no senten els gols a la ràdio si es besen).

Veig el pare que crida i engega la tele:
     “On estàs fill? Aquesta final s'ha de veure!”.

Veig l'àvia que sola cus a la bufanda
     del nét un vell escut amb llàgrimes amargues
     (era del seu marit, mort fa poques setmanes).


Com podria jo explicar a un nen què és el Barça!

dijous, 15 de març del 2012

Oda a Éric Abidal


1
Oh Abidal! El meu Abidal! El nostre atzarós viatge és finit;
L'equip ha superat tots els esculls, i hem guanyat el premi que cercàvem;
El camp és a prop, sento les botzines, tota l'afició exulta,
mentre els seus ulls segueixen l'autobús constant, l'equip sever i audaç:
     Però, oh cor! Cor! Cor!
      Oh, les vermelles gotes sagnants,
        allà en l'habitació on el meu Abidal jeu,
          Malalt i Operat.

2
Oh Abidal! El meu Abidal! Aixeca't i escolta les botzines;
Aixeca't, per a tu les senyeres onegen, per a tu sonen els clarins;
Per a tu els poms de flors i les garlandes que s'amunteguen a la banda;
Per a tu crida la massa oscil·lant, girant els rostres ansiosos;
    Aquí Abidal! Estimat Abidal!
      Però amb aquest braç dessota el teu cap,
        sembla un somni que a l'hospital,
          t'hagin trasplantat el fetge.

3
El meu Abidal no hi és, adormit per l'anestèsia;
El meu Abidal no sent el meu braç, la meva abraçada;
L'equip ha arribat sa i estalvi, el seu viatge ha conclòs;
Del viatge a Munic l'equip vencedor arriba amb el seu propòsit complert:
    Graderies, exulteu! Trompetes, toqueu!
      Però jo, amb pas afligit,
        Vagarejo per la gespa on el meu Abidal no hi és,
          Malalt i Operat.



Walt Bacteri Whitman

dijous, 1 de març del 2012

1- Tot sortint del Camp Nou


Tot sortint del Camp Nou, l'estadi on els Déus van néixer,

Després de caminar per moltes terres, amant de poblades voreres,
Habitant de Barcelona, la meva ciutat, o de les ribes del mar del sud,
O soldat a l'Àfrica tropical, portant la motxilla i el fusell, o miner a l'Amazones,
O feréstec a la meva cabana dels Urals
          -el meu àpat l'animal que caço, la meva beguda l'aigua de la deu-,
O reclòs per observar-me i meditar en l'immens aïllament de la Terra del Foc,
          lluny de la remor de les masses,

Conscient de l'immens remolí de bilions digitals, de la seva folla i contaminada corrent,
Conscient dels pàries que emigren, de sud a nord, d'est a oest,
          i de l'amor, la injustícia, la violència que rau en tots nosaltres,
          desig, anhels, sexe, l'encís del món,

Sóc de totes les races i llinatges, de totes les castes i religions,
Pagès, sacerdot, camell, pastor, obrer,
          metgessa, cambrer o prostituta,
Ja sigui bo o dolent ser part d'ells, ells són part de mi,
Jo sóc tots i cadascun de vosaltres, sense excepció.

Sóc culé.

Solitari, cantant cap l'Oest, us anuncio un nou món.

dissabte, 25 de febrer del 2012

Brave new world!


El Director y sus alumnos entraron en el ascensor más próximo, que los condujo a la quinta planta.
Guardería de adultos. Sala de control de Condicionamiento Hipnopédico anunciaba el rótulo de la entrada.
El director abrió una puerta. Entraron en una vasta estancia casi vacía, sin ninguna ventana ni grandes luminarias pero aún así muy brillante, porque toda la pared orientada hacia el Sur estaba repleta de monitores de parte a parte. Media docena de técnicos, con pantalones y camiseta raída de uniforme, los cabellos desaseados y las descuidadas barbas manchadas de café y de restos de bollos, se hallaban atareados disponiendo en cada monitor las imágenes que debían controlar.

Unos cincuenta metros los llevaron ante otra puerta, ésta vez sin rótulo.
– Silencio, silencio – susurró un altavoz, y los estudiantes y hasta el propio director sin darse cuenta empezaron respirar mas quedamente y a andar sobre las puntas de los pies. Sí, ellos eran periodistas en prácticas, desde luego; pero también los periodistas han sido condicionados. Silencio, silencio. El aire todo de la enorme sala vibraba con aquel imperativo categórico.

Antes de que el director abriera la puerta cautelosamente les advirtió: –Éste es un experimento secreto. Hasta ahora hemos educado a las personas a distancia, y aunque los instrumentos de control que han visto hasta ahora nos han permitido un alto grado de eficacia, la creación continua de nuevas maneras de comunicarse hace que lamentablemente no seamos capaces de optimizarlo. En cuanto empezamos a controlar una de estas nuevas maneras de socialización y comunicación, va un hacker, por ejemplo de Granollers, y se inventa otra nueva. 

Cruzando el umbral, penetraron en la penumbra de un dormitorio cerrado. Ochenta camastros se alineaban junto a la pared infinita. Se oía una respiración regular y ligera, y un murmullo continuo, como de voces muy débiles que susurraran a lo lejos.
En cuanto entraron, una enfermera se levantó y se cuadró ante el director.
– ¿Cuál es la lección de esta noche? –preguntó éste.
– Estamos acabando Deporte Elemental –contestó la enfermera– Pero de aquí a muy poco pasaremos a Conciencia de Clase Avanzada.

El director paseó lentamente a lo largo de la larga hilera de literas. Sonrosados y relajados por el sueño, ochenta hombres y mujeres que creían participar en un estudio sobre el insomnio y las portadas de La Gaceta en el tardozapaterismo yacían, respirando suavemente. Debajo de cada almohada se oía un susurro. El Director se detuvo, e inclinándose sobre una de las camas, escuchó atentamente.

Levantó la cabeza y vio que en el extremo de la sala un altavoz sobresalía de la pared. El director se acercó al mismo y pulsó un interruptor.
– ...gastarse miles de euros en puros y champagne francés. ¡Oh, que hombre tan malo! ¡Ni siquiera era cava del país! Me alegro que ya no sea presidente.
La voz aprovechó para respirar y dijo: –El nuevo presidente, en cambio, no gasta nada; al contrario, gana mucho dinero revendiendo partidos, avionetas y entradas. ¡Este es un hombre de hoy! Aprovecha las influencias para hacer negocios con sus amigos y además es muy familiar: los domingos come canalones en casa de su madre. ¡Cómo me gustaría ser su amigo! ¡Ojalá pudiera ser presidente toda la vida! 

– Mientras cambian el archivo por el de Conciencia de Clase Avanzada –dijo el director– les explicaré. Éstas técnicas en realidad no son nuevas, sabemos que desde hace decenios se vienen empleando con éxito en Corea del Norte. Lamentablemente en estos tiempos de maricomplejines, criptocomunistas y falsos remilgos políticamente correctos, ha sido imposible hasta ahora adoptar estas técnicas de persuasión. Pero silencio, que empieza la lectura:
– … todos son unos valientes –dijo una voz suave pero muy clara, empezando en mitad de una frase–  y unos grandes españoles. Este año solo han ganado algo más de 9.000 millones de Euros. ¡Cómo se sacrifica la banca por nosotros! Los líderes sindicales, en cambio, son todos unos aristócratas con Rolex que no hacen más que defender a una casta de privilegiados. ¡No, yo no quiero ser amigo de un sindicalista! ¿Como puede haber gente que les defienda si quieren impedir que los pobres parados puedan trabajar? Además los parados no trabajarán gratis, accederán a puestos de trabajo de 400 € por ocho horitas de colaboración. Aunque no coticen a la seguridad social son empleos que están muy bien. ¡Ojala mi hijo pueda encontrar uno!

Se produjo una pausa; después la voz continuó: – Los grandes empresarios en cambio son muy agradables. Trabajan mucho más duramente que nosotros, porque son terriblemente inteligentes. Trabajan tanto, que es normal que no lleguen a la empresa hasta las doce: pobres, tienen que distraerse un poco con el golf antes de ponerse a trabajar como locos. De verdad, me alegro muchísimo de ser normal, porque no trabajo tanto. Y me alegro muchísimo de no ser sindicalista rojo, que es un color asqueroso. Y es que nosotros somos mucho mejores que los sindicalistas y los funcionarios. Los funcionarios son horribles. No se les puede despedir aunque estén dieciséis semanas de maternidad después del parto. ¡Esto sí que es cara dura! Por si fuera poco los servicios donde trabajan ocupan nichos de negocio que podrían ocupar los empresarios con un gran beneficio personal. Si los pobres no pagan, los ricos no se enriquecen, todo el mundo lo sabe. ¡Con lo valientes que son los ricos! Por ejemplo, los directivos de banca son todos unos valientes y unos grandes españoles ...

El director volvió a cerrar el interruptor. La voz enmudeció. Sólo su desvaído fantasma siguió susurrando desde debajo de las ochenta almohadas.
– Todavía se lo repetirán cuarenta o cincuenta veces antes de que despierten, y lo mismo en la sesión del jueves, y otra vez el sábado. Ciento veinte veces, tres veces por semana, durante dos meses. Después de lo cual pueden pasar a una lección más adelantada. La mayor fuerza socializadora y moralizadora de todos los tiempos.
Los estudiantes lo anotaron en sus pequeños blocs. Directamente de labios de la ciencia personificada.

El director volvió a accionar el interruptor.
–...terriblemente inteligentes –estaba diciendo la voz suave, insinuante e incansable.
– Hasta que, al fin, la mente del adulto se transforma en esas sugestiones a lo largo de toda su vida. La mente que juzga, que desea, que decide... formada por estas sugestiones. ¡Y estas sugestiones son nuestras sugestiones! –casi gritó el director, exaltado. Descargó un puñetazo encima de una mesa. –De ahí se sigue que...
Un rumor lo indujo a volverse.
 – ¡Oh, por el amor de Murdoch! –exclamó, en otro tono.–  He despertado a los sujetos.

diumenge, 19 de febrer del 2012

Era estupendo quemar

Constituía un placer especial ver las cosas consumidas, ver los trofeos ennegrecidos y cambiados. Con la punta de bronce del soplete en sus puños, con aquella gigantesca serpiente escupiendo su petróleo venenoso sobre el mundo, la sangre le latía en la cabeza y sus manos eran las de un fantástico director tocando todas las sinfonías del fuego y de las llamas para destruir los guiñapos y ruinas de la Historia.
Con su casco simbólico en que aparecía grabado el número 451 bien plantado sobre su impasible cabeza y sus ojos convertidos en una llama anaranjada ante el pensamiento de lo que iba a ocurrir, encendió el deflagrador y todo quedó rodeado por un fuego devorador que inflamó el cielo del atardecer con colores rojos, amarillos y negros.
Sabía que, cuando regresase al lavabo de caballeros de tribuna, se miraría pestañeando en el espejo: su rostro sería el de un negro de opereta, tiznado con corcho ahumado.
Silbando, Montag dejó que la escalera le llevara hasta el exterior, en el tranquilo aire de la medianoche. Antes de salir, sin embargo, aminoró el paso como si de la nada hubiese surgido un viento, como sí alguien hubiese pronunciado su nombre.
Las hojas otoñales se arrastraban sobre el hormigón iluminado por el claro de luna. Y hacían que la muchacha que se movía allí pareciese estar andando sin desplazarse, dejando que el impulso del viento y de las hojas la empujara hacia delante. La muchacha se detuvo y dio la impresión de que iba a retroceder, sorprendida; pero, en lugar de ello, se quedó mirando a Montag con ojos tan oscuros, brillantes y vivos, que él sintió que había dicho algo verdaderamente maravilloso. Pero sabía que su boca sólo se había movido para decir adiós, y cuando ella pareció quedar hipnotizada por la salamandra bordada en la manga de él y el disco de fénix en su pecho, volvió a hablar.
-Claro está -dijo-, usted es la nueva vecina, ¿verdad?
-Y usted debe de ser -ella apartó la mirada de los símbolos profesionales- el tribunero.
La voz de la muchacha fue apagándose.
-¡De qué modo tan extraño lo dice!
-Lo... Lo hubiese adivinado con los ojos cerrados -prosiguió ella, lentamente-.
-¿Por qué? ¿Por el olor a petróleo? Mi esposa siempre se queja -replicó él, riendo-. Nunca se consigue eliminarlo por completo.
-No, en efecto -repitió ella, atemorizada-.
Montag sintió que ella andaba en círculo a su alrededor, le examinaba de extremo a extremo, sacudiéndolo silenciosamente y vaciándole los bolsillos, aunque, en realidad, no se moviera en absoluto.
-El petróleo -dijo Montag, porque el silencio se prolongaba- es como un perfume para mí.
-¿De veras le parece eso?
-Desde luego. ¿Por qué no?
Ella tardó en pensar.
-No lo sé. -Volvió el rostro hacia la acera que conducía hacia sus hogares-. ¿Le importa que regrese con usted? Me llamo Yoya Piruletas.
- Yoya. Guy Montag. Vamos, ¿Por qué anda tan sola a esas horas de la noche por ahí? ¿Cuántos años tiene?
Anduvieron en la noche llena de viento, por la plateada acera. Se percibía un debilísimo aroma a albaricoques y frambuesas; Montag miró a su alrededor y se dio cuenta de que era imposible que pudiera percibirse aquel olor en aquella época del año.
Sólo había la muchacha andando a su lado, con su rostro que brillaba como la nieve al claro de luna, y Montag comprendió que estaba meditando las preguntas que él le había formulado, buscando las mejores respuestas.
-Bueno -le dijo ella por fin-, es un poco complicado de explicar, he cambiado unas cuantas veces y estoy loca. Mi tío dice que ambas cosas van siempre juntas. Cuando la gente te pregunte la edad, dice, contesta siempre: cambio mucho y estoy loca. ¿Verdad que es muy agradable pasear a esta hora de la noche? Me gusta ver y oler las cosas, y, a veces, permanecer levantada toda la noche, andando, y ver la salida del sol.
Volvieron a avanzar en silencio y, finalmente, ella dijo, con tono pensativo:
-¿Sabe? No me causa usted ningún temor.
Él se sorprendió.
-¿Por qué habría de causárselo?
-Les ocurre a mucha gente. Temer a los tribuneros, quiero decir. Pero, al fin y al cabo, usted no es más que un hombre...
Montag se vio en los ojos de ella, suspendido en dos brillantes gotas de agua, oscuro y diminuto, pero con mucho detalle; las líneas alrededor de su boca, todo en su sitio, como si los ojos de la muchacha fuesen dos milagrosos pedacitos de ámbar violeta que pudiesen capturarle y conservarle intacto.
En aquel momento, Yoya Piruletas dijo:
-¿No le importa que le haga preguntas? ¿Cuánto tiempo lleva tribuneando?
-Desde que tenía veinte años, ahora hace ya diez.
-¿Se apena alguna vez de los jugadores que quema?
Él se echó a reír.
-¡Está prohibido por el Conde!
-¡Oh! Claro...
-Es un buen trabajo. El lunes quema a Piqué, el miércoles a Xavi, el viernes a Villa, conviértelos en ceniza y, luego, quema las cenizas. Este es nuestro lema oficial.
Siguieron caminando y la muchacha preguntó:
-¿Es verdad que, hace mucho tiempo, la tribuna del Camp Nou apagaba incendios, en vez de provocarlos?
-No. Puedes creerme. Te lo digo yo.
-¡Es extraño! Una vez oí decir que hace muchísimo tiempo los problemas se producían por accidente y hacía falta el ánimo del público para apagar las llamas.
Montag se echó a reír.
Ella le lanzó una rápida mirada.
-¿Por qué se ríe?
-No lo sé. -Volvió a reírse y se detuvo-, ¿Por qué?
-Ríe sin que yo haya dicho nada gracioso, y contesta inmediatamente. Nunca se detiene a pensar en lo que le pregunto.
Montag se detuvo.
-Eres muy extraña -dijo, mirándola-. ¿Ignoras qué es el respeto?
-No me proponía ser grosera. Lo que me ocurre es que me gusta demasiado observar a la gente.
-Bueno, ¿y esto no significa algo para ti?
Montag se tocó los números 8 y 1 bordados en su manga.
-Sí -susurró ella. Aceleró el paso-.
-Piensas demasiado -dijo Montag, incómodo.

Recorrieron en silencio el resto del camino. El de ella, pensativo, el de él, irritado e incómodo, acusando el impacto de las miradas inquisitivas de la muchacha.

Ella empezó a andar por el pasillo que conducía hacia su casa. Después, pareció recordar algo y regresó para mirar a Montag con expresión intrigada y curiosa.
-¿Es usted feliz? -preguntó-.
-¿Que si soy qué? -replicó él-.
Pero ella se había marchado, corriendo bajo el claro de luna. La puerta de la casa se cerró con suavidad.
-¡Feliz! ¡Menuda tontería!
Montag dejó de reír.

Ray Bacteri Bradbury
Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons