quieta
sobre terrats i autopistes
para
la lluna, que del llunyà Montseny
una
vaga penombra em deixa albirar.
En
silenci són ja els carrers i brillen
les
finestres pel sodi dels fanals.
Filla
meva, tu dorms: res no t'angoixa
i no
coneixes amor que et cremi al pit.
Tu ja
dorms. Després de besar-te el front
sec al
llit i penso: de la joiosa
festa
ja descanses; potser el teu son
rememorarà
els gols, el joc d'avui.
Del
carrer ara sento, ben a prop,
les
veus trencades d'uns joves que acaben
l'esbargiment
salvatge de la nit:
tot de
sobte noto el cor encongit
en
pensar que aquestes evasions
aviat
t'atraparan, perquè tot passa
pel
món, gairebé sense deixar empremta.
S'esllangueix
així el dia de partit
on els
nostres herois lluitant van vèncer;
al
triomf memorable segueix la nit
que
assossega els afanys infantils
i per
tot hi ha pau i res no t'angoixa.
Impacient
quan era menut
jo
esperava els dies de partit.
Després
al llit, ja en vetlla, dolgut
al
coixí m'abraçava plorós:
despert
somiava que algun dia,
algun
dia podria dormir
amb un
somrís seré i agradós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada