16 - La Pluja

Millor que de la llotja els oripells,
trampes per a les ingènues arnes,
trobo els carrers feréstecs que rodegen
el camp, per on passo entre arbres morts
i dones amicals, doblement falses.
Aquí a la vora del silenciós
cementiri les passions fervents
com per miracle la crisi ens disfressen.
Aquí toca als pobres com nosaltres
una part fictícia de riquesa
que s'esvaneix tan ràpid com l'olor
de la pluja sobre l'asfalt calent.

Mireu, en el silenci que acompanya

el nostre adéu després de la derrota,
en aquest silenci en què el món sencer,
moll, negligit, sembla que s'abandoni
a punt de trair el seu darrer secret,
en aquest silenci aclaparador,
de vegades deprimit, o emprenyat,
quan només l'esma i la rutina ens mouen
a caminar, arrossegant els peus,
envoltats per un aire que no es mou,
un de vegades espera que tot
hagi estat un error de la memòria.

Desitjaríem descobrir un error de la natura,

com si fóssim al punt mort de l'univers,
i descobrir que la derrota no es sosté
i desembullar el fil que realment
ens portaria a la veritat de la victòria.
Però la fredor de la pluja que cala
ens retorna. I la il·lusió no hi és 
i ens trobem al mig de la ciutat sorollosa
on el blau es mostra només a bocins,
al més alt darrere els cims
                                         dels gratacels,
i la pluja cansa la terra i la llum, llavors,
com ànima amarga es torna cobdiciosa.

Fins que un dia per la porta mal tancada
de la casa, 

entre els fanals mig encesos del carrer
retrobem el color blaugrana a les banderes;
i el cor fred es fon,
i el pit ens rugeix
amb les velles cançons recordades,
les trompetes de glòria del sol.